My Territorial Pissings

Avui faré una confessió un pèl temerària en els temps que corren. M'agrada la política. És més, m'encanta la política. Parlo de la política, no de corrupció, ni tripijocs, ni males arts.

El problema i el descrèdit que viu la política avui en dia no crec que li sigui atribuïble exclusivament. El que està podrit, el que no té massa principis, el que té pocs escrúpols, el que és corruptible, no és altra cosa que la pròpia societat. La política tan sols és un mirall on ens veiem reflectits i on ens cau la cara de vergonya en veure de què som capaços quan tenim una mica de poder.

Però aquesta no és la política que m'agrada. El que m'agrada són els debats d'idees, escoltar els arguments de totes les parts i treure les pròpies conclusions. Sóc dels pocs que s'empassarien tot el debat sobre l'estat de la nació. Sóc d'aquells que si pogués em miraria totes les tertúlies polítiques possibles. Sóc d'aquells que sempre estan pendents dels sondejos demoscòpics i de la seva evolució. Sóc dels que xalen com nens a les nits electorals i es passen les nits pendents de l'escrutini.
Avui per exemple, aquí em teniu escrivint quatre línies, amb el 324 de fons, escoltant mítings com moltes vegades faig, avui dels socialistes a la Festa de la Rosa, emprenyant-me per algunes coses que sento, assentint en d'altres.

Sí senyors, ho confesso, sóc un bicho raro.

Tendim a idealitzar temps passats. Jo no especialment, encara que sí musicalment. Em fascinen els anys 80. Crec que fou una dècada molt prolífica i a la vegada variada. De l'estètica millor no parlar-ne gaire, força extremada i poc convencional.

Amb aquesta idealització potser hi té a veure el fet que gran part de la meva infància transcorregué durant aquesta meravellosa dècada. No són pocs els dies que sense solta ni volta comences a recordar. Una cosa et porta a una altra, i des d'una cançó dels Spandau Ballet fas cap a aquells dibuixos animats que els dissabtes i diumenges tarda, després de dinar, mai et perdies. I és clar, el cervell no pot deixar-ho allí i acabes, sense saber com hi has fet cap, recordant aquella llauna de CocaCola ballarina que tenien a l'estanteria del bar del poble. I segueixes, i te'n recordes d'aquella pel·lícula que en el seu dia et va fascinar i que els seus efectes especials ara et semblen ridículs. I llavors et ve a la memòria...∞

Si sou dels meus, internet i Youtube en concret acaben resultant contraproduents perquè resulta ser un no parar, de videoclip en videoclip y tiro porque me toca.

L'allotjament fou a casa d'una bona amiga, cosa que en una ciutat cara com és París, és de molt agrair. Aquest mateix fet ens permeté no patir massa pels àpats, sobretot pels sopars ja que pels dinars, la majoria de dies, vam anar tirant a base d'entrepans, fets de les tradicionals baguettes i formatges francesos, gentilesa de l'amfitriona.

Pel que sí que vam patir fou pel fred. Vam passar un fred de collons!! Sobretot tenint en compte que era la setmana prèvia de Sant Joan, per tant ens havíem emportat roba per tapar-nos però no pas per anar abrigadíssims com ens hauria calgut. No va gelar, però sí ploure més d'un dia, a més de vent i temperatures baixes.

Pel que respecta al planning del viatge fou perfecte. La guia hi havia dedicat una bona colla d'hores, i el fet que ella ja havia visitat la ciutat amb anterioritat en 3 ocasions fou perfecte per no perdre'ns gaires dels llocs més coneguts, especials i encantadors de la ciutat.

Us podria parlar de la llarga llista d'edificis, monuments i indrets visitats, i ho faré, però en la propera entrada!  TO BE CONTINUED...

Quan parlem de gustos, aficions i coses que ens agraden tots tenim les nostres. Però una de les que compartim gairebé tots els humans és viatjar. Això sí, cadascú amb el seu estil i les seves motivacions.